dimecres, 21 d’agost de 2019

Som







Ets la part de Mi que no sóc:
et reconec en el mirar,
en la manera de fer, de moure’t.
Et reconec en el gest impensat,
en la paraula que dius i en la que calles.

Ets la part de Mi que no sé:
et trobo pels camins, per les ciutats,
et trobo a les terrasses dels cafès, a les esglésies,
a les places, a les mesquites, als camps de futbol,
a les fàbriques, als carrers.

Ets la part de Mi que no veig:
aquella part que ni tan sols imagino,
la que vull i la que no vull. La bona i la dolenta.
(Si és que hi ha part dolenta)

Ets la part de Mi que plora, la que pateix,
la que mor de tristesa.
Ets la part de Mi que riu, la que gaudeix
amb alegria de la joia de viure.

Ets la part de Mi que mor cada dia, sola.
La part de Mi que neix cada dia, sola.
La que s’ofega, la que té set,
la que cau de les bastides,
la que cau al sofà, esgotada, cada dia.
La que, malgrat tot, continua treballant, treballant, sempre treballant:
Pels fills, pels pares, pels nets...

Ets la part de Mi que s’oblida d’ella mateixa,
la que pareix i la que fa de llevadora,
la que guareix, amb tendresa infinita,
totes les ferides del món: les de les plantes,
les de les roques, les dels animals,
les ferides de la gent, les de l’Esperit.

Ets la part de Mi que no sóc
i, sense tu, no sóc:
Sóc quan Som.