dimarts, 6 d’agost de 2019

Viatge pel calidoscopi



En l’origen és el negre. Amb el negre no veus res però, de fet, conté tots els colors, tots els elements, totes les capacitats. En ell tot queda dit, fet, viscut, contingut. Futur, passat i present units en un sol temps infinit. En l’origen, el negre i el blanc es confonen en una única essència.

Lentament, el vòrtex comença a fer giragonses i esdevé remolí violeta. Remolí transcendint en l’espai, en la volta celeste. Omm, omm, omm... Omnipresència del tot, més enllà de l’ara i de l’aquí, tu, muntanya, riu, cel, mar, arbre, ocell, sou un sol cos, una sola presència absoluta.

Sense parar de donar voltes, a l’espiral, nebulosa viatgera, el color es va aclarint, esdevé convulsió d’indi, colorant de la llum, claror de l’ull sense parpelles, intuïció diàfana. Omm, omm, omm... Omnisciència, veritat fent-se present, palpable.

Perdura la dansa i el blau s’il·lumina. En l’èter, firmament, cel, apareix la paraula. La paraula es diu a ella mateixa, i la paraula escull la vida, el verb. Jami, jami, jami... Miracle, mirall, mirada.

Inevitable, amb l’alè de vida, la mà s’envola, fendeix l’aire i reposa sobre el pit: estimes, acceptes. Iamm, iamm, iamm... Ets líquid amniòtic. El calidoscopi pren un color verd, de fulla nova, d’herba joiosa que s’estira, creix, deixant-se gronxar per l’aire, preludi de l’esclat que s’aproxima.

I si, esclaten les flors! Les primeres són grogues, després les flors prenen totes les tonalitats del foc. Ramm, ramm, ramm... Les flors s’apleguen en un ram de núvia. Ets la núvia que s’apropa a l’altar de la vida, poderosa, ferma, fèrtil, creadora. La dansa es fa cada vegada més frenètica.

No hi ha vida sense aigua. L’aigua fructifica en els taronges. Els taronges, les taronges, esdevenen goig de viure, gaudi immens, alegria, estima, gratitud. Mamm, mamm, mamm... En gaudeixes a mans plenes!

El torrent d’aigua cavalca la muntanya, la treballa, la  modela, l’esculpeix. N’arrenca espurnes de mineral, de pedra i de sorra, pols d’estrelles que transporta i diposita a la platja vermella, platja del repòs, platja de la confiança. Terra arrecerada que t’acull i et salva. Lamm, lamm, lamm... Si, a la platja un lama medita en la posició del lotus. Ets el monjo, ets la platja.

Dins teu, al costat teu, damunt teu, el mar respira: flux, reflux, inspiració, expiració, onada, onada, onada i encara una altra onada.

El mar respira. Et respira.

1 comentari:

Rosa Garriga ha dit...

Mare meua! Quina descripció de les onades energètiques..
Claror de l'ull sense parpelles..
Gràcies Joan!