Vivim en un món global on tot està comunicat i relacionat, però la
veritat és que l’individualisme mai havia estat tan exaltat com ara. Vivim en
un conflicte permanent entre el “jo”, l’individu, i els altres.
La nostra cultura es basa en l’exaltació de l’individu, del jo separat. Recordem,
per exemple, el “penso llavors existeixo”
o, fins i tot, el “l’home fet a imatge i
semblança de Déu”. Un Déu únic i indivisible.
En el fons, la nostra cultura està impregnada d’una mena de solipsisme
que és la doctrina segons la qual el “subjecte pensant” només pot afirmar amb
seguretat la seva pròpia existència.
Amb aquesta premissa, passar del “jo” al “nosaltres” és sempre un
problema, un conflicte. Per això es fan necessàries solucions com ara la
“caritat cristiana”, la “moral” o la “solidaritat” per a fer possible la coexistència,
l’acceptació dels “altres” per a convertir-los en un “nosaltres”. Però, aquest
“nosaltres”, tindrà com a base un jo independent, posat cara a cara amb
l’altre, en conflicte permanent que podrem atenuar més o menys, segons el grau
de consens que siguem capaços de donar-nos.
Per aconseguir la convivència ens veiem obligats a preguntar-nos què ens
fa semblants, i construir així, amb aquestes semblances, els llaços, els ponts,
que ens permeten parlar de “nosaltres”. Però, aquest “nosaltres”, continua
essent una trinxera, una fortificació per a defensar-nos com a individus de les
agressions reals o imaginàries que provenen dels altres, dels elements externs
a la nostra comunitat. La “meva” família, el “meu” poble, el “meu” equip de
futbol, el “meu” país, són artificis edificats enfront d’altres famílies,
d’altres pobles, equips o països.
El cas és que, si ho pensem bé ( La idea no és meva, és de Marina Garcés),
la realitat és diferent. En realitat, diu
aquesta filòsofa, mai podrem dir “jo” sense que ressoni al mateix temps un
“nosaltres”. Potser fins i tot abans: no hi pot haver un “jo” sense
l’existència anterior d’un “nosaltres”. En paraules d’ella mateixa,
“Es imposible ser sólo un individuo. Lo dice nuestro
cuerpo, su hambre, su frío, la marca de su ombligo, vacío presente que sutura
el lazo perdido. Lo dice nuestra voz, con todos los acentos y tonalidades de
nuestros mundos lingüísticos y afectivos incorporados. Lo dice nuestra
imaginación, capaz de componerse con realidades conocidas y desconocidas para
crear otros sentidos y otras realidades” (MARINA GARCES, Un mundo común, 2013)
Puc crear fronteres, puc aixecar murs, tanques, posar filats espinosos,
però tu i jo, posats un a cada banda de la tanca, serem sempre una sola cosa,
un mateix ens.
No és una qüestió de caritat, ni de moral ni de solidaritat. És una
qüestió orgànica, biològica. El meu “jo”, el meu “subjecte pensant” és, al cap
i a la fi, un cos. Un cos en trànsit per aquest món, lligat als avantpassats
pel cordó umbilicat i lligat als que em segueixen també per un cordó umbilical.
El teu cos i el meu són cossos en trànsit, perquè a on no arriba la meva mà hi
arriba la teva, allò que el meu cos no pot veure, (és a la meva esquena) ho pot
veure el teu cos, situat en una altra perspectiva.
Som cos, carn, ossos, sang, llàgrimes... en definitiva, som matèria en
trànsit. El nostre cos, és l’aigua que ens bevem, el plàtan que ens mengem,
l’aire que respirem amb les seves partícules bones i també amb les dolentes.
Amb l’oxigen que alimenta i estimula les nostres cèl·lules i amb la pols en
suspensió que es diposita en els nostres pulmons. Matèria en transició en
constant transformació: aigua ahir, cos avui, saó de la terra demà. Fet i fet,
som pols d’estrelles. Pols d’estrelles en viatge permanent per l’univers.
El meu cos és també el teu somriure, (m’entra pels ulls i em provoca una
munió de reaccions químiques agradables). És també el teu plor, la teva
tristesa, el teu neguit. En realitat, això que et faig a tu, m’ho estic fent a
mi mateix. Si t’estimo a tu, m’estimo a mi, si t’odio és a mi a qui odio.
A tu i a mi, un a cada banda de la frontera, ja no ens caldrà preguntar-nos
què ens fa semblants. Pel fet de saber-nos un, sabent que no podem ser
individus sense ser nosaltres, podrem ara preguntar-nos que ens fa diferents i
gaudir de les nostres capacitats, diferències; complementar-nos amb les nostres
particularitats, expressions joioses d’una única identitat.
Per dir-ho una altra vegada com M. Garcés, llavors, quan haurem après
que existir és dependre, podrem dir “aquesta vida que no és meva, és la meva” i
podrem explorar tots els nostres potencials. I crear. Crear meravelles i extasiar-nos amb elles.
I no ens caldran fronteres, tanques ni filats.
